Xiulets i corrupció.

En un context de crisi econòmica global, el comportament polític modèlic i exemplar és tan important com sempre, com a mínim. La fortalesa del sistema democràtic depèn del manteniment de la moral i de la rectitud dels que ostenten càrrecs institucionals. El sistema ha d'expulsar els llestos. Però succeeix tot el contrari: a Anglaterra, els parlamentaris han aprofitat la posició per lucrar-se; a Guatemala, Álvaro Colom ha rebut la torbadora visita d’un mort; i el Partit Popular va destrossant lentament Mariano Rajoy.
Titular del diari El Mundo de 13 de maig de 2009: «Zapatero sale vivo del debate de los 4 miliones de parados». Conclusió: Rajoy és inútil. Ni tan sols pot guanyar un president amb 4 milions d'aturats.
Després del debat sobre l’estat de la nació, el màxim suport de Rajoy i l’home que va possibilitar-li superar el passat congrés de València, Francisco Camps, és imputat per suborn. «Cohecho» vol dir suborn. Camps va apostar tan fort per Rajoy que, fins i tot, Ricardo Costa –un dels col•laboradors més pròxims de Camps– va haver de donar suport a l’actual líder en contra del seu germà, Juan Costa.
Com que la corrupció s’està convertint en el pa de cada dia del Partit Popular, han vingut regulant un protocol per lladres i estafadors: fins ara, quan eren imputats per corrupció pel jutge, se’ls suspenia de militància i havien d’abandonar el seu càrrec institucional. Així ha passat amb diferents amics i coneguts d’Esperanza Aguirre. Així va succeir amb Alberto López Viejo: suspensió de militància i va cessar com a conseller a la comunitat de Madrid. Però algú podrà aplicar el protocol a Camps? Cap dels implicats en negocis bruts, tanmateix, no han perdut la condició de parlamentaris, perquè deixarien de ser aforats i, això, els portaria a la boca del llop: Garzón.
Aquest comportament és radical, perquè podrirà les arrels del sistema democràtic.
Però El Mundo està més preocupat per la xiulada que uns quants milers d’individus van dedicar a l’himne espanyol. Resulta paradoxal que els apassionats dels símbols i de les cançonetes, xiulin les dels altres... No em deixa de sorprendre contemplar la castració mental que suposa negar problemes complexos per veure només territoris enfrontats (o falsament agermanats).
Mentrestant, les comunitats del PP continuen rebel•lant-se contra lleis estatals. Ara li toca a Gallardón amb la pastilla del dia després. Diu que vol una recepta per dispensar-la. De nou, si algú vol que Espanya es trenqui, això últim em sembla més eficaç i ràpid. Però, abans, arribaria la foscor i el dolor. Els apassionats de les cançonetes (o de les xiulades) de tots els bàndols possibles actuarien.