Notícia d'un llibre: El otoño de un ideal, d'Àngel Duarte.

Avui que tantes persones es declaren republicanes i que tants partits utilitzen la memòria de la Segona República, podria ser tan bon moment com qualsevol altre per aprendre’n més d’aquest corrent polític ric i complex, liberal i llunyà. El llibre El otoño de un ideal del professor (i estimat mestre meu) Àngel Duarte és la millor opció per tots els que vulguin aprofundir en aquesta ideologia, de la qual no hauria de ser necessari advertir que va molt més enllà de viure sense Rei. Ho és, perquè és un llibre molt ben escrit i esplèndidament documentat, construït des de l’anàlisi crític, però humanament pròxim.
El republicanisme és un ideal, un tipus de liberalisme amb una forta i marcada preocupació social i democràtica. Un ideal plural i poderós, tot i els breus períodes republicans, perquè «la potencia del plural ideal republicano contrastó, en España, (...) con el caràcter esporádico, fugaz y frenétido de los episodios institicionales que vinieron a concretarlo». Fou una ideologia basada en la convicció que la raó farà més lliures les persones, en la confiança en la pedagogia, la cultura i l’educació, en el somni de la República com un espai per a la participació activa i compromesa del poble, de la ciutadania, en la gestió de la cosa pública.
El llibre de l’historiador Àngel Duarte és un viatge pel temps i l’espai, per la contemporaneïtat, per reflexionar sobre aquest corrent polític, majoritàriament liberal i d’esquerres. Utilitzant, a vegades, la mirada pròxima per il•lustrar amb exemples i vides concretes –en algunes ocasions anònimes– les vicissituds del republicanisme al llarg de més d'un segle d'existència. Parlant-nos tant d'episodis hostòrics (la Primera i la Segona República, entre d'altres), com d'intel·lectuals i de republicans (Pi i Margall, Castelar, Azaña, Pere Cormines, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Niceto Alcalá Zamora, Ortega y Gasset, Macià ...)
Entre les pàgines hom hi trobarà una sensació melancòlica, perquè, tot i l’emergència de les paraules, dels rituals amb símbols i banderes republicanes dels últims temps, l’autor creu (tem?) que les velles idees de llibertat i de compromís polític i social republicanes no van resistir la batuda de la Guerra Civil, del franquisme i del llarg exili.
Això no obstant, potser la Segona República en convertir-se en mite i record, hagi guardat dins dels seu si quelcom de tota aquella rica ideologia i, d’aquesta manera, en la memòria col•lectiva encara hi hagi lloc per a l’esperança en el progrés i en la millora de l’ésser humà. Si no fos així, els déus ens ho evitin!, només hi hauria futur per als cínics i els assessors polítics.