L’any en què va publicar-se Ulisses de Jaymes Joyce, Crimea s’independitzava de la Unió Soviètica i Benito Mussolini es feia amb el poder a Roma, era 1922 i Hermann Hesse escrivia un llibret petit sobre la vida d’un hindú, Siddhartha.
Siddharta vol dir «aquell que aconsegueix la plenitud». Hesse va néixer a Alemanya en 1877 i va morir a Suïssa l’any 1962. El llibre és una breu història sobre una biografia amb algunes hipòtesis sobre la vida: que la unitat només es pot aconseguir amb la diferència; que no es pot fer gaire res ni abocant-se a les sensacions ni aprofundint només en el jo i prescindint del món; que el veritable coneixement està en saber-se quelcom particular dins d’un global i totalitzador comú.
Fa una bonica metàfora de la resurrecció budista: succeeix en vida, quan ens equivoquem, caiem, morim i resucitem, ¡beneïda palingenèsia!, com si ja fossim algú completament diferent, ja sigui després de l'última dosi, desengany o del darrer petó. Una vegada vaig trobar-me un ésser vomitiu. Després d’albirar-li els ulls de rata, havia de convertir-me en quelcom diferent, perquè la visió esperpèntica, m’hi obligava.
Però el barquer, el veritable sant més enllà de Gotama, de nou ens recorda que l’aigua passa... Però el riu és permanent i estable. Hi ha quelcom essencial que dóna unitat a la biografia de Siddhartha. La resurrecció, doncs, és una metamorfosi a causa de diferents substrats experimentats.
Milers de gotes diferents, cada una de les quals essent particular, formen part de la unitat, de la globalitat d’un riu en un paisatge.
dimecres, maig 06, 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Ja saps Alfons que les catarsis es poden fer amb aigua o amb foc, però ambdues seràn doloroses. Els rius poden ser sempre els mateixos, sí, però de la mateixa manera que poden portar mort, poden contenir vida, és una qüestió d'escollir en que es vol centrar un mateix, i sobretot... no baixar del bot mentre encara està a mitja travessia! Una abraçada (i un plaer, lleuguerament traumàtic però literàriament plaent, llegir-te).
Tens tota la raó. I com que tots dos estem ja posats a la reflexió oriental, continuo: els dos pols oposats existeixen, potser, perquè un depèn de l'altre i, potser altre cop, en cadascún dels quals hi ha una mica del contrari. Gràcies pels ànims (estic en forma!), una abraçada, Alfons.
Publica un comentari