Espanya negra. Els corcs i en Ridao.

L’Església a Espanya porta una càrrega feixuga i grisa a l’esquena que no sap llançar ni escopir. Des dels cardenals Goma i Segura fins a Rouco Varela no ha canviat res: la mateixa jerarquia fosca i totalitària, partidista i sectària, que mai no ha recordat que la Bíblia diu que tots els homes i les dones són fills de Déu.
Formen part d’una Espanya negra que, abans, abocava l’imperi i la conquesta per obligar a anar a missa de dotze o haver de parlar castellà i, ara, no es resigna a què es pugui fer o dir quelcom que no li sigui plaent.
Existeix una Espanya negra: són els que utilitzen la moral o les creences, el nacionalisme o els valors, per establir què puc fer jo a casa meva.
La mateixa sensació de rebel·lia em va envair en dues situacions ben diferents: quan en Rouco va acusar el govern de manca de democràcia i quan alguns ciutadans van manifestar a Joan Ridao que no entenien perquè a Catalunya es parlava català.
Els corcs escampen ombres negres. Però el bo d’en Ridao, que anà a «Tengo una pregunta para usted», tot i que no li agradin els braus, és un torero. Acostuma i sembla reconfortar-li dir que és independentista, tot i que ningú no li ho hagi preguntat. És curiosa aquesta costum. Haurà d’estudiar molt en Ridao, perquè a cada pregunta que no va saber contestar, va dir que ja l’estudiaria. Va deixar clar, a més, que abans caurà la Sagrada Família que el govern d’Entesa i va defensar-se com va poder, més malament que bé, del continu assetjament dels corcs espanyolistes. Com deia, em va colpir que hi hagués persones que els molestés la meva llengua, el català. Jo això no ho vaig poder triar.