Vendaval pretèrit. O tot torna a estar per fer.

Un vendaval gèlid i depressiu ens retorna al pretèrit. Apaguem la llum i obrim la persiana. Hem perdut l’amistat amb les multinacionals que cobren, sense dir-nos res, des del compte corrent bancari. Les portes i les finestres són closes, perquè la primavera ha començat hivernal. Tanquem-les! Ràpid! Que no s’escapi el gat!
Ni plays ni x-box, aquest pròxim Nadal, els reis portaran el vent agrest d’orient. Recuperarem, doncs, les reunions clandestines de la mainada, les bicicletes del carrer, els infants saltant al voltant de dibuixos pintats al terra, amb guix o pintura. Les pedres recuperaran el ball a les aigües putrefactes dels rius.
L’Estat –ai, las! Tornen a estimar-te, obviant el ferment corrupte, ineficaç i totalitari que sempre has tingut– ja no pagarà els psicòlegs de les escoles. Els grassos deixaran de ser obesos i tornaran a ser boles de greix; els trastorns disminuiran per acceptar, de nou, que hi ha canalla canalla; i quants pretesos autistes podran respirar tranquil•litat! El pare, la mare o el germà evitaran ésser acusats –perquè ja no visitaran el metge del cervell– si algun membre de la família sent algun instant de defalliment.
El gimnàs quedarà en silenci com una biblioteca. Hi ha qui descobrirà que també es podia córrer pel carrer, per les places i barris plenes de nens insultants i arrogants. La misèria s’emportarà els cartells suplicadors: aire condicionat a vint graus! I obrirem les finestres i, així, entrarà un aire estrany i fresc, nou i antic.
Ahir com avui: excursions a la platja amb truita de patates i llom arrebossat; obrers de cigaló i senyoreta (cigarreta) amb cotxes de menys de quatre milions; multimilionaris odiats i explotadors, queixant-se perquè cobren més els camarades europeus; joves estomacats per la policia (autonòmica); capellans i ultradretans defensant la fi de l’avortament; tothom parlant de Guerra Civil; joves marxistes amb el puny enlairat i el braç erèctil i irracional.
El somni d’una dècada d’estiu anuncia l’arribada de l’hivern i un vent gèlid i decadent començar a agitar els ànims de nous éssers col•lectius.
Semblarà com un ¿feliç? retorn a trenta anys enrere: efervescència política, truita de patates a les excursions, obesos i trastornats medicalitzats que recuperen la condició humana, nens al carrer, ¿classes?, pares severs i austers...
És el final del somni erm i àrid dels feliços anys passats. No serà necessari tocar cap fotografia! La generació de la transició podrà continuar governant totes les institucions, perquè serà com si no hagués transcorregut el temps, com si de nou encara tot estigués per fer.