Els negociadors.

Enmig de la depressió econòmica i política, els negociadors ens diuen que la clau de volta, la qüestió essencial, la pedra de toc de qualsevol cosa, és el resultat d’un tira i afluixa en algun despatx més enllà de les fronteres nacionals. El bon negociador ens vol fer creure que té tota la raó i que les argumentacions de la part contrària són falses, són injustes i estan basades en mentides. Els constructors del relat polític ho amaneixen amb bones dosis d’historicisme, de mites edificats sobre antics presidents i patriotes. Quan tot va malament, la culpa és de l’altre, en singular. L’artefacte funciona, perquè no hi ha una veritable oposició fora del marc explicatiu. Els que estan asseguts a l’altre cantó de la sala sempre havien defensat això mateix. Però qui serà més ferm i bel•ligerant? Qui repetirà més episodis d’antuvi? Qui...? Els constructors de relats no han creat res i continuen asseguts per anar dient els mateixos mots de sempre, dels vuitanta, dels noranta, del nou i antic mil•lenni. Què podran explicar els historiadors sobre els últims anys?... Mentrestant, el treball, la gestió, el gest per les persones, els fets, queden amagats sota els repetits i trillats mites nacionals de final de segle, de nou formulats. Quin soroll estrident, quina fressa devastadora... de silenci i de buidor.