El finançament

Com que no tinc gaire imaginació i no sabia que escriure avui, se m’ha acudit que, com que ningú no en parla i és una qüestió poc comentada, podria fer una breu i senzilla reflexió sobre el tema del finançament.
El cert és que no, que escric sobre finançament, perquè estic cansat d’aquest afer, perquè la unitat em sembla una operació purament estètica, perquè la premsa de Catalunya ja no sap què dir-ne i es repeteix, perquè la indiferència de Madrid ha estat una humiliació pel govern de Catalunya, perquè a CiU només li ha importat poder continuar insistint en la falsa acusació de “sucursalisme” en contra del PSC, perquè em pregunto a on ens ha portat i ens encaminarà tot aquest enfocament, perquè crec que des de la peculiaritat arrogant no anem enlloc, perquè el federalisme només es pot construir des de la generositat mútua, perquè el context de dificultats econòmiques exigeix centrar-se en la crisi, perquè estimar Catalunya o Zapatero no és la qüestió, perquè alguns només volen el trencament i demostrar que és impossible el diàleg, perquè els altres no escolten, perquè ningú no pot pensar que té la veritat absoluta, perquè els diaris conservadors de Madrid n’han fet sang contra Catalunya, perquè em sembla que aquesta qüestió no és de vida o mort, perquè l’atur creix, la misèria s’expandeix, el malestar arriba a més famílies, i potser la qüestió més urgent, ara, no és tant el centre de distribució de recursos, sinó pròpiament la distribució urgent d’ajudes, de justícia social.
Demà, de nou, els diaris titularan que aquest partit o l’altre ha demanat que tots els demés respectin la unitat, el President tornarà reclamar silenci als conseller i diputats, els opinadors insistiran a especular sobre la resposta dels diferents grups parlamentaris, el PP i Ciutadans seguiran estàtics sense tenir discurs sobre l’única actualitat política d’aquest país. I ja no sé què és pitjor, si anar dient el mateix un dia i un altre, o no dir res. Tots parlaran, discutiran, reflexionaran, de nou!, com tancats i alienats, mentre el món on viuen els xucla més i més, entrellaçats, atrapats, encallats, en arguments, respostes i reaccions estèrils. En efecte, tan críticament considero tota aquesta cançó enfadosa del finançament.