La pintura

En Pol Cruanyes pensava que a l’església de Santa Paciència hi havia la verge Maria més preciosa de tota Catalunya i del món sencer. El capellà del poble, en Pere Bonafè, l’havia pintada amb gran enginy i destresa un abril d’una altra vida, feia una colla d’anys.
El dia que morí la mare d’en Pol, tornà a coincidir amb en Bonafè al peu de la pintura. Embadalits per la verge, van recordar que havien passat quaranta anys des que el religiós l’havia col•locada sobre l’altar de la casa de Déu.
En Pol encara podia veure’l en un racó de la memòria amb la pintura a les mans. Mirant-la amb passió i melangia. Havia estat un jove ben plantat i rialler, que sempre li donava consells pesats i es preocupava pel seu futur. Quan va atrapar-lo per primer cop bocabadat davant de la verge, li preguntà per on havia entrat a l’església. Com que en Pol era un nen molt petit i menut, aconseguia escapolir-se entre els barrots gruixuts de la porta. Però no el va renyar, li va somriure i acaronà el rostre.
La verge tenia els llavis vermells com les roses a la primavera, el gest amable i suau, les mans delicades com la pluja d’una tarda d’agost, els ulls del color dolç de la mel. En Pol pensava que tenia un perfum dolç a fruites i a llet, a roba neta i sabó, a taronges i menta. De nou, quaranta anys més tard, tornà a haver d’amagar-se una llàgrima de melangia, perquè una representació no pot besar-se ni es pot abraçar.
Tot era estrany, perquè havia mort la mare i en Pol plorava davant d’un quadre. Va recuperar el seny i es passà un mocador pels ulls. Pensà que no sentia res per aquella desaparició sobtada. Com que la mare va caure en una depressió constant des que ell era un nen, mai no havia tingut temps per dedicar-li. Li havia caigut una ombra obscura sobre la mirada.
Sense esma ni predisposició, s’acostà al taüt obert. Va caure de cul a terra, tot sorprès. La mort l’havia alliberada dels ulls ombrívols i tenia un somriure als llavis. I encara que era velleta, en Pol hi trobà la verge. El mateix gest i esguard.