Felip Puig, i m'estranya o em sorprèn, no s'ha disculpat per les declaracions superbes i ètniques adreçades al president de la Generalitat de Catalunya. Convergència comença un camí radical que no sabem on els portarà.
Els amics David Madí i Salvador Sostres potser en tenen o en són la resposta. La nova Convergència –no voldria pas incloure tothom, sinó les directrius de la direcció– camina en direcció a la supèrbia de Madí o a la impostura ètica de Sostres. El segon n’ha dit de tan grosses que, per mèrits propis, es pot considerar el Federico Jiménez Losantos català. El de Madrid es queda –com allò que és– davant d’aquest exponent català: un nan.
Miquel Roca continua adreçant brillants articles en la direcció que acostumava: llibertat i democràcia. Però els joves lleons, avui ja grans i desgastats, volen acostar-se a Sostres. Han fet un pas més. L’Avui publica columnes d’aquest terrorista de la paraula. Ofenen pel to arrogant i racialment despectiu. Com si això encara, avui, fos possible.
Què faran tants liberals de Convergència quan l’ídol ideològic de CDC sembla que sigui el Federico Jiménez Losantos català?
dimarts, juliol 22, 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Alfons,
no cal dir que discrepo profundament del que dius. Que te a veure Sostres amb Convergència? És militant? Potser ideòleg? No és res, un simple columnista que s'ha creat un personatge a mida ,i encara que va dient pel món que és de Convergència, et puc assegurar que fa més mal que bé. Dins de CDC (almenys fins on jo conec) no compta amb masses simpaties. A més a més, no se on veus aquesta "radicalitat". Més enllà de titulars interessats i visions partidistes (tipus José Zaragoza, l'equivalent -i necessari- socialista a Madí)et recomano que llegeixis la ponència política (la 1 i la 2) del darrer congrés, on es visualitza nitidament un catalanisme modern, democrata i en clau de progrés. Que parlem de sobirania? sí, perquè creiem que aquesta és l'única via després del fracàs de l'autonomisme i el federalisme. M'agradarà veure que farà el PSC d'aquí a uns anys.
I Puig...crec que més enllà que és de calaix que el President de Catalunya ha de parlar bé el català, crec que ens equivoquem si continuem amb aquesta polèmica absurda. Uns i altres. El que va passar l'altre dia al Parlament, amb desqualificacions mútues, em va fer vergonya com a demòcrata que sóc.
Rep una abraçada d'un "jove lleó" (sense urpes)i fins aviat!
Com sempre, Narcís, és un plaer la discussió amb tu, com també el teu comentari. Un dels millors blocs de Comarques Gironines, sens dubte, és el de Narcís Sastre. Avui em fa un comentari d’aquests que no es poden deixar per demà.
Quants acords tindríem en parlar de Garton Ash, de Stuart Mill, o del ja enyorat Geremek. Ho sé, perquè conec que et són propers. Per cert he pensat que t'encantaria Martin Amís. Si no has tingut oportunitat de llegir "Koba, el temible" penso que t'agradarà molt. Un liberal rebel.
Quants acords deia... Però en canvi avui no has estat d'acord amb mi, fet que per suposat no m'ha resulta una sorpresa.
Fins i tot, quan he escrit l'última ratlla del comentari he pensat en tu i en d'altres bons amics de CDC. Els liberals.
No em ratificaré, fet que provocaria un debat esgotador. Sinó que continuaré el teu comentari.
No crec que res hagi fracassat. El camí és la reforma lenta. En tots els camps: en economia, però també en el tema nacional. I el camí realitzat ha estat molt. Només cal mirar tres dècades enllà. L'Estat, precisament gràcies al procés descentralitzador al qual em referia com a avanç, ha arribat en un punt en què el desenllaç sembla la ruptura o el federalisme. El primer no beneficiaria ningú. El federalisme, en canvi, és una mirada optimista del municipi fins a la globalitat, passant per Espanya (no em fa por la paraula) o Europa. Federalisme és per construir espais de diàleg i d'encontre. Serà difícil? Per suposat, però res no és fàcil ni tampoc ha de ser sobtat. Els canvis bruscs són les terribles revolucions del segle passat, que van acabar en tragèdia. Els passos han de ser ferms i segurs. Des d'una banda i l'altra, es llancen missatges d'apoteosis que bé cal matisar.
Per altra banda, en el comentari (sento retornar-hi) parlava, i ho vull reiterar, d'una corrent concreta de CDC. No em sembla, però, ni molt menys, una opció hegemònica. Al marge de les meves paraules queden els liberals, doncs.
Quants cops he sentit de Convergents: "tinc que fer això" o "tinc que fer allò"; o bé aquesta postura està recolzada...
Tinc que, com saps, és un castellanisme. Recolzar és recolzar-se a un mur. Però no es recolza un argument. Postura n'hi ha de sexuals, però no argumentals.
L’altre dia, per exemple, llegia a David Madí a El Mundo. Escrivia en català. Acabava sense t un “tant” de distribució: tant això... com allò... Qui posa les línies vermelles? ERC està clar. Però em refereixo en el tema idiomàtic. Qui diu quan es comença a “destrossar” la llengua?
En fi, parlem el català com podem. Tots. Uns més i els altres menys. Ningú com el president de Catalunya, en tot cas, ha fet més esforços per tenir una correcta dicció. Se'n sortirà. Com també se'n sortirà amb el tema del finançament. Com a president de Catalunya ha tingut sempre un respecte a la institució amb un rigor exquisit. El comentari del diputat Puig, en conseqüència, no em sembla fàcilment excusable. De moment ho reitera. No em sembla útil dividir, una vegada més, els catalans entre els bons i els dolents. Menys encara en raó de com parlen el català.
Una abraçada forta Narcís (ja ho veus els teus bons comentaris m'han generat diferents reflexions... Gràcies!), Alfons.
Gràcies per la resposta, Alfons.
Referent a la llengua, em sembla que no cal que afegeixi res més. Prefereixo donar aquesta polèmica per tancada, ja que no porta enlloc. I espero que els interessats facin el mateix, val a dir.
En segon lloc, el federalisme...espero que tinguis raó. Jo sóc independentista, però no en faig un dogma de fe. El federalisme no em desagrada, encara que ha de ser en base a un acord entre iguals que, ara com ara, veig més propi d'una pel·lícula de ciència ficció. Si tinc un horitzó federal, aquest es diu Europa.
Finalment, els autors que esmentes són grans referents meus, sobretot Garton Ash (no deixaré de dir que "Mundo Libre" és dels millors assaigs que he llegit mai, ja que té la virtut de prescindir de simplificacions i acceptar la complexitat). I Amis també m'agrada. "Koba el temible" em va impactar, potser no tant quan parla de Stalin com quan parla de Lenin.
Bé, només et recordo que tenim un café pendent.
Fins aviat!
No veig quina contradicció hi ha entre ser independentista i ser federalista. Si tots els partits catalans, excepte PP i C's, consideren que Catalunya és una nació, aleshores la ciutadania catalana té el dret de tenir un estat i federar-se lliurement amb els estats que així ho vulguin.
Aquesta component federal, gairebé inherent al catalanisme, només cal redefinir-la en termes del segle xxi, en què aquest procés té un abast continental i no tan sols peninsular. No cal pas renunciar, doncs, a aquesta voluntant d'entesa i concòrdia mundial que encarna el federalisme, sinó entendre'l en l'escala del segle xxi i no pas en l'escala en què el van teoritzar els catalanistes del xix i el xx.
Un procés escrupolosament democràtic que culmini amb la creació d'un estat català dins la UE, doncs, significa ni més ni menys que l'exercici del dret d'autodeterminació i la voluntat de federació de l'estat català amb els altres estats europeus. A més a més, el fet que Catalunya i Espanya siguin dos iguals dins una mateixa unitat superior pot desactivar, en bona part, tots els debats tòpics i fatigosos que la situació actual genera. Què us sembla?
Considerar Catalunya una nació -com a conseqüència d'una història política, d'una llengua o d'un llega important en matèria civil- no equival necessàriament en voler tenir un Estat propi, sense paradoxa wilsoniana, és a dir, no equival a voler-se separar d'aquests, dels altres o dels de més enllà. En altres paraules, considero que entenem el federalisme de manera diferent. Per a mi, el federalisme és un marc d'entesa a nivells diferents, on es garanteix la llibertat individual (civil i cultural i social, etc). En conseqüència, tenir un Estat propi no és una preocupació decisiva, quan en realitat allò de què es tracta és d'un pactisme, complex i en xarxa, en funcionament a diferents nivells.
Publica un comentari