La societat del País Basc està profundament tan malalta, que mentre uns ciutadans esquincen el rostre d'un altre, a més l'anomenen "feixista". El colpejat ha de mirar cada dia sota del cotxe. Despedir-se amb la mirada trista de la filla quan entra el col·legi. La societat basca està tan malalta que hi ha amplis sectors que amaguen la culpa del tret al clatell, de l'execució sumària i freda, assassina, sota una extranya retòrica de conflicte. En aquest punt cal el màxim rigor: qualsevol justificació que enllaci teoria amb acció d'aniquilar o de matar, en realitat l'està legitimant. Dit d'una altra manera: nacionalisme i ETA són coses diferents, quan es relacionen unes coses amb les altres, aleshores, es produeix la justificació de major o menor grau de l'horror. Tristesa.
Werner Barasch va agafar una bicicleta i va travessar mitja Europa per escapar dels nazis i feixistes durant la dècada de 1940. Escampats, els feixistes, per Itàlia, França i Alemanya. Quan era a prop de la frontera per arribar a Suïssa fou capturat i tancat en un tren de càrrega. Van portar-lo camí a un camp de concentració. Va aconseguir escapar-se'n tirant-se d'altabaix del tren una nit. Va tornar a caminar cap a Suïsa i va aconseguir arribar-hi, però allà les autoritats el van lliurar a la França de Vichy, i d'allà acabà en una presó espanyola, on va passar uns anys. Afirma que va guanyar Hitler i Mussolini, sense enfrontar-s'hi, sinó vivint. El seu pare va morir llançant-se contra la barrera electrificada d'un camp d'extermini. Avui és un vellet que viu als EUA. Està convençut de què també guanyarà a Bush: Visca Obama!
dimarts, juny 03, 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Amic Alfons,
Permet-me que t'envïi un comentari des de la més profunda estima ... Fa temps que tu i jo discutim sobre aquest temes i altres. Jo penso que malalta és certa societat espanyola, i que hi ha vida més enllà del radicalisme basc. I feixista ha estat el nacionalisme espanyol que ha encès l'odi basc. Suposo que entre les dues postures, teva i meva, trobaríem àmbit de consens. Perquè la història, com bé saps, explica moltes coses sobre el conflicte d'Espanya. Una abraçada
No s'ha de confondre nacionalisme i ETA.
ETA és uns simple organització de cucs armats que poc tenen que veure amb la societat basca.
No em de confondre les legítimes aspiracions polítiques de molts bascos i basques amb ETA. Encara que tots diguin que lluiten pel mateix.
Benvolguts amics,
A Espanya, hi ha un nacionalisme intransigent, que sovint s'expressa de manera totalitària, i que en el passat va cometre accions terribles en nom de la nació, i fins i tot, considero que no han portat a terme, sobre això, un intent de reflexió prou ampli. Però, a la vegada, i en tot cas, avui no es mata per aquesta qüestió, fet que em sembla fonamental.
La mort s'assumeix: és diària i qüotidiana. Allò que no es pot assumir és l'assassinat. Aquí no poden haver excuses, ni explicacions, ni posar en evidència que "tots diguin que lluiten pel mateix", ni res de tot això. L'assassinat no pot ser justificat. Tots els sectors de la societat basca que no es comprometin amb la compassió cap a les persones amb vides amenaçades, o amb el ferm propòsit que cap justificació política pugui servir per assassinar, i a la inversa, no són democràticament sans, i això ha acabat amb conseqüències nefastes. El nacionalisme és tan perillós com el socialisme: ho és quan es posa a justificar en nom d'un projecte polític que hi pugui haver assassinats. O quan els tolera, o quan no s'hi oposa amb totes les ganes.
Sueños rotos, de eso se llenan la boca, del desamor que encuentran en su país, por culpa de una adultero más poderoso, que desde Madrid les hace prisioneros de una celda, llamada comunidad autónoma. Los sueños rotos son los que tendrán que soñar todas las noches las victimas no muertas pero moribundas, sueños rotos de futuro como los que sufrirán la viuda del ultimo cadáver, o el hijo, o los familiares de los ya más 800 asesinados de esta lucha inventada, por esta falsa entifada, sedientos de sangre. Tiempo suficiente, con más de treinta años, han tenido, para darse cuenta, que no es la mejor forma de convencer, a su pueblo oprimido, por ellos mismos. Exceso de banalidad o de cotidianidad en sus actos, para no decir adiós a las armas, a las bombas, y sobre todo a las muertes, debe ser la razón de su triste continuidad, por la senda del asesino, sin excusa, ni derecho. No, no nos ahorremos palabras, que ellos tampoco se ahorran motivos en forma de excusa gris, para matar.
Publica un comentari