Els bessons i el queixal.

Havia observat amb atenció la fotografia. Va trobar-lo en un bar de la diagonal. L'havia localitzat a partir d'informes. Sabia que prenia un cafè negre, carregat, a dos quarts de quatre de la tarda. Era dilluns. El cel era d’un blau intens. Li agradava l’olor dels primers dies d’estiu. A les cinc havia de recollir l’Anna a l’aeroport. La seva filla arribava a Barcelona per visitar-lo durant una setmana. Estava emocionat. Volia fer la feina i sortir d’allà.
Va entrar en el bar. L’home de la fotografia bevia una tònica, amb dos glaçons i un tall de llimona. Va acostar-s’hi pel costat sigil·losament. Li va clavar l’Smith & Wesson entre la segona i la tercera costella.
L'havia obligat a seguir-lo al servei. Allà va fer-lo agenollar davant del lavabo i a posar el cap dins de la tassa. Plorava. No li va dir res. Va col•locar el silenciador a la pistola i li va clavar un tret a la nuca. El mort havia sentit -abans de morir li ho va poder albirar en la mirada- un fred terrible a tota l’espinada, i, així, va conèixer el més enllà. Ja estava fet. Ara volia dutxar-se i anar a l’aeroport. Va tancar la porta i en marxar del bar de la diagonal, va adonar-se que l’home de la foto era (o continuava estant) a la barra i prenia un cafè negre, i es mirava el rellotge i a la porta com si esperés algú.
O havia mort a qui no tocava, o allò era una mala broma. Però ni Crist havia ressuscitat dues vegades.
L’assassí va apretar fort les dents. I va executar la mateixa operació per segona vegada: viatge al lavabo i tret al clatell. Abans de morir la víctima havia cridat germà quan havia entrat al servei.
Mentre esperava la filla, de tornada de Nova York, a l'aeroport. Va pensar amb el seu pare. Feia molt temps que no li havia dedicat ni un minut de pensaments. Però, aleshores, va pensar en aquella ocasió que havia anat al dentista i li havien tret el queixal equivocat. Va haver-hi de tornar i s'havia quedat amb un queixal de menys.