dilluns de pluja.

En un tren express de mitja tarda, de tornada a Girona, vaig sentir-me el malestar inicial d’un refredat d’estiu. Aleshores, va entrar. No tenia més de divuit anys. Cabells curts. Gras. Terriblement vestit. Cara de fàstic, llavis retorçats. Va sonar-li el mòbil.
A fora començava a ploure. La tarda era grisa, freda i humida. Una evanescent boirina s’expandia lentament per les velles vies de ferro i de fusta.
Va contestar. Era la seva mare. Va dir alguns mots de mala gana. Finalment, vaig sentir: que estic fins als ous! Que me’n vaig! I l’adéu va sonar a interrogant. Moments després va trucar-lo el germà. Va explicar-li, aleshores, que l’empresa on treballava havia acomiadat cinquanta treballadors. Era dilluns de pluja.
A Europa aprovaven les 65 hores. Les autopistes col•lapsades per camions convertits en monstres. Era evident que el somriure del govern s’havia de congelar, ja. A Roma, les Nacions Unides havien obtingut un nou fracàs, i la gana s’expandeix a la mateixa velocitat que els biocarborants.
Vaig mirar el viatger un segon. L’havia considerat malament en un primer moment, i en la mirada perduda ara jo podia albirar i sentir-li tota la càlida i llunyana humanitat. Feia fred a fora. Era un juny estranyament gris. En l’horitzó alguns cotxes, paraigües, petites cases, camins de sorra, i jo vaig pensar en el meu fill.