A un molt bon amic, en Joan.

Benvolgut amic,
Em permetràs, Joan, que incerti el teu text com a nou comentari, a la vegada que et contesto en aquesta nota. Vam tenir una altra vida de tardes infinites. Segur que ho recordes. Amb el meu germà petit, en coleta, i d'altres, ens anàvem amb bicicleta tots junts. En Cesc s'havia comprat una bici de trial i sempre el deixaven enrera, ja que havia de pedalar com un boig. Arribada la nit corríem per aquí i per allà, amagant-nos els uns dels altres. I les estrelles semblaven infinites, i ens pensàvem, encara que no ho diguéssim, que érem eterns.
I, avui, m'ha corprès la teva carta després de deu anys de nostàlgia. Em felicites pel meu trenta aniversari.
Junts havíem passat llargues estones de converses pausades. En aquest to tan teu que he recordat en el teu comentari. Quan vas marxar vaig enyorar molt això. I els matins de jugar a tenis taula, i les xocolatades dels estius en el menjador gran. Si tanco els ulls puc somiar que m'expliques un episodi de la Dimensió desconeguda. I la melangia em guanya el cor i recordo ma mare tan jove, en una casa de plena de nens, tu i jo junts mirant a les set de la tarda Bola de Drac. El temps se m'ha escapat d'entre els dits, fugisser, i avui en faig trenta. I després de deu anys de la teva absència: la teva carta ha estat preciosa.
Havíem rigut molt. La infància per a mi és un cel infinit blau, i uns núvols quiets, eterns, amb una olor a estiu i piscina, i els somriures, i l'alegria, i voler veure què passarà demà, quins secrets amaga aquell casa abandonada, on ens portarà aquesta carretera de revolts infinits... Ho trobo a faltar. Gràcies per formar part de tot això, per la teva carta i les estones.
Una abraçada molt forta amic, Alfons.




Molt bonic, aquest article, Alfons!!! Per cert, que n'és, de gran, internet, que permet que quan un antic veí teu de Sant Julià d'arrels barcelonines et vol trobar, ho pugui fer amb una certa facilitat...

Signo com anònim, però em sembla que no et calen més pistes, oi???

Molt feliç trentè aniversari!!!

No t'ho esperaves, això, oi? Diguem que tinc cops amagats... i la data dels teus trenta, la tenia gravada a l'agenda des de feia força temps... però et volia sorprendre...

Una abraçada molt i molt forta, i molts records a la família.

Joan.

PD. Pel que fa a l'article, em sembla que, a mesura que ens anem fent grans, les il·lusions de la ingènua i innocent adolescència es condemnen de natural a esvair-se i a romandre en forma de dolços capítols d'un passat de difícil reedició... És llei de vida. Ara bé, si l'amor i la dolcesa es van cultivant dia rera dia, la "flama dels quinze" pot continuar encesa indefinidament... Que tinguis molts abrils... I MOLT I MOLT FELIÇOS!!!