I els llavis en la llunyania.

Des de l’enorme finestra del carrer Sant Honorat s’imposa el sòlid palau de la Generalitat. Avui, no obstant això, ha perdut tota importància quan s’han acostat distant la parella d’adolescent amb poc més de disset anys.
Ell s’ha assegut a terra. Plorava com un nen. Ella s’ha recolzat molt a prop i li parlava xiuxiuejant. La tristor del noi, però, no cessava, malgrat la calidesa del cos jove de preciosa noia morena, que fins i tot jo, de la finestra estant, podia sentir a prop.
He pensat en els possible motius de la tristor: només se m’ha acudit la mort d’algú pròxim. El cert és que ploro en poques ocasions.
Han passat els minuts. Són parella? Ella li era propera: tanta cura, tan femenina. Però el noi no la gosava tocar. Només en un instant, tan fugisser com el crepuscle, la mà li ha recorregut l’esquena. Ella no s’ha mogut. Ha continuat tan propera...
Finalment, s’han aixecat, i de sobte, com d’una revolada la menuda morena se li ha costat i l’ha mirat molt de prop, i aleshores l’ha besat. Repetides vegades. Suaument. La calidesa ho ha envaït tot.
I m’he preguntat: ¿quan vaig perdre el mes d’abril?