Un món estrany.

Et convido a ser-hi estimat perquè malgrat el desconcert el cert és que corprèn i estimula o enamora, tot i que a voltes t’enredi o et fereixi, fins i tot malgrat la soledat i el dolor, per l’amor i les estones plegats. En tot cas, avui no vull parlar-te de profunditats, per a mi tan obscures, o evanescents com una carícia, sinó de l’estranyesa, de la paradoxa, de la incomprensió.
Som una raça com a mínim particular. És clar, et parlo de la raça humana, que en realitat és l’única que existeix, la resta són convencions aplicades per unir esforços sota banderes polítiques, algunes importants, o per l’odi, l’egoisme o l’ego del jo.
L’estranyesa és trobar-me l’Alaska amb olor de resclosit en temps de hip hop votant el PP i assistint a la festa de la rosa a Mònaco, on va competir amb transparències, que no en mesura –em permetràs el comentari masculí, avui que encara no sé de tu–, amb la princesa del marit orinador.
Et bombardegen sens pietat des d'una cosa anomenada televisor amb programes on joves són insultats, vilipendiats, obligats a canviar de forma d’ésser, en nom d’un somni, a la vegada que menystinguts per una societat que es considera culta per riure amb Gila i no parlar mai de los morancos. Aquests mateixos joves són també estranyament estimats per adolescents que moririen per un cantant mentre vomiten fàstics contra la mare que els ha portat al món.
No t’ho creguis i no perdis el sentit comú. La dignitat és un caràcter fonamental de la humanitat, tot i els diners o la glòria o el prestigi et perseguirà el descrèdit si et vens l’ànima a canvi d’èxit.
Al capdavant de les forces armades d’aquest país hi tenim, per voluntat presidencial, una ministra en estat, que això sigui un símbol i no una màscara, i t'ho dic com a desig, és a dir, que ens transporti a un món més just, i que no cal que serveixi per fer-nos semblar els més progres. La veritable igualtat no rau en els cercles de poder ni en la política, sinó en l’empresa privada i en el carrer. Aquest és el canvi cultural que cal construir, o el símbol serà màscara. Han escrit que la ministra Chacón, en estat, potser algun dia serà presidenta d’Estat. Les majúscules aquí són l’estranyesa. Potser caldria dir que una dona en Estat serà cap de l’estat.
Una altra gran estranyesa: Ens matem. Sento dir-t'ho tan directament. Sembla estúpid però és així. Uns als altres. Gila deia que en una guerra, l’enemic es queixava del mal causat per la bala, i el contrari fusell en mà li responia si volia que enlloc de disparar-li el besés. Ens matem, però, pel silenci que imposa. No per vèncer, sinó pel silenci. D’altra manera podríem guerrejar amb competicions de cars o amb bales de pintura. Matar, en canvi, imposa el silenci del contrari, no pot tornar a competir, ni fer veure que la bala no l’ha tocat, perquè en realitat provoca dolor i desaparició.
Hi ha una cosa anomenada cinema on acostumen a projectar històries en què un protagonista venç tots els obstacles i a l’instant final salva l’estimada o el món o el què cony hagi de salvar. Utilitzem això com a mirall i ens alienem d’una vida que en realitat és sempre procés, tímids èxits, i molt estómac per acceptar fracassos. La majoria de nosaltres no som herois, i ai las, si el món mai ha de dependre d’una carrera a tota velocitat d’aquest qui t’escriu. La dignitat em sembla precisament allò que no percebo en infinites representacions: la valentia de saber perdre. I no l’estranyesa de tenir èxit. Diuen ara que Aguirre ha tingut èxit. Estrany. Déu els hi conservi la vista, i si fora possible els hi ampliï.