consum/viscositat

Insatisfacció. Viscositat. Utilitzant el concepte de Jean-Paul Sartre. El consum és com una infinita piscina en un dia de sol i de cel d’intens blau, en ple juliol, el primer dia de vacances. Et submergeixes i retornes al paradís. T’oblides de la humiliació rebuda, de l’adéu dolgut, deixes que l’aigua et recorri el cos, i la raó és aparcada en pro del sentiment. Un mòbil, una televisió, un videojoc, una play o Xbox, roba, pantalons, els mitjons no serveixen, o millor encara un cotxe nou o una moto, i la profunditat de les coses s’esvaeix, i les sensacions de benestar em posseeixen, i veig la tarda caure en l’immensa piscina càlida i fresca. Avui he comprat una televisió. Enorme. Quan he arribat a casa, però la publicitat m’ha traït. Ha nascut un nou sistema. HD. Precisió de la imatge, i la televisió estrenada no té el sistema, i mentre observava les explicacions de com podria veure el partit o la pel•lícula amb HD, com si hi fos, la tele se m’ha transformat en un artefacte antiquat. No té possibilitat d’HD. Gros, ocupava massa espai. I la tarda s’ha convertit en nit, i l’aigua fresca i blava en un líquid blanc i espès, i m’he sentit atrapat, m’ofegava, no podia respirar. He decidit comprar una nova televisió. L’aigua, potser, aquesta vegada no es torna viscositat en una o dues setmanes. Mai no m’ha succeït, però, sempre s’hi ha tornat abans, en aquesta experiència cíclica que és la vida al voltant de la viscositat.