L'infinit entre les dretes i les esquerres.

(publicat a Diari de Girona 09/02/2008)M'havien robat el mes d'abril. 2008 no era un bon any. El nou de març, en Joel, un bon amic, no havia anat a votar. Els pitjors presagis s'acomplien i quatre anys m'im?pactaven en la mirada en l'espai on el temps no existeix. Des d'Europa, sempre preteníem convertir els EUA en més progressistes, tanmateix els demòcrates tornaven a perdre. A les Açores, de nou, un president de l'Estat espanyol declarava la guerra a un país d'orient, i el xoc de civilitzacions tronava violent sobre el planeta. Sentia terror i vergonya.
Ens demandaven des de les autoritats estatals de Rajoy-amb constants atacs falsos... ¡Com si Catalunya no fos la diversitat real de la ciutadania!- renunciar a la parla i a la forma de ser en aquest complex nostra i global i divers anomenat cultura catalana, i era inútil explicar-los que una identitat no es tria ni tampoc no és una agressió. Succeïa com a principis del mil·lenni present, després del pacte del Majèstic. Des de Catalu?nya la reacció des de la ciutadania era dura. A més, Anna s'havia equivocat, i havia hagut d'avortar durant la segona setmana de gestació. La insultaven i temia ser empresonada. Rouco Varela dirigia amb mà de ferro la política moral del país, i jo pensava en el liberalisme dels drets de les persones i en la llibertat.
L'estructura de l'Estat era unilateral i castellana. La llei d'igualtat entre homes i dones havia estat destruïda. En una situació de dificultats econòmiques, Pizarro assetjava no només Catalu?nya, sinó que feia insalvables les diferències socials. L'educació es privatitzava. Els metges eren perseguits amb mitjans inquisitorials. En immigració no es volia saber res més que no fos de pals i de fronteres. A TVE tornava Urdaci. Jiménez Losantos era escollit ministre de Cultura. Aznar s'havia convertit en ambaixador a Mèxic, i de nou sabia parlar spanglish. Si més no era lluny...
Substituïen Gallardón per Aguirre com a alcaldessa de Madrid, i preparaven la successió de Rajoy. L'ultradreta consolidada del PP finalment aniquilava qualsevol record de centrisme. Álvarez Cascos era el nou president del Parlament.
L'Ebre era assetjat de nou. A cap autoritat importava el canvi climàtic, el "primo" afirmava no saber quin temps faria demà a Sevilla. L'ofensiva neoconservadora estenia una ombra fosca sobre el constitucional i l'Es?tatut de Catalunya, que ens defineix com a nació. Escombraven amb una puntada virulenta els drets civils aconseguits en aquesta última legislatura i la família, abans diversa, prenia de nou formes totalitàries.
De sobte, vaig despertar-me entresuat. No recordava res fins a mig matí quan un conservador català afirmava que no hi havia diferències entre esquerres i dretes. Se'm va glaçar la sang. ?¿Podrien voler un nou pacte com el del 96? Vaig trucar a en Joel. Em va tranquil·litzar. Va dir-me que el nou de març volia votar PSC.