Impressions de futur. Polítiques contra la violència de gènere.

José Ortega y Gasset proposava una República en què el clientalisme no fos un factor per adjudicar llocs de responsabilitat, sinó el treball, la decisió, els projectes de futur, les idees i la trajectòria. Hauria de ser així, i criteris territorials, quan es parla de diputats a l’Estat o parlamentaris del Parlament, o senadors, no haurien de tenir importància. Els criteris de gènere, en canvi, em semblen defensables en tant que el patriarcat ha creat una situació injusta en el terreny social, que es deriva a l’espai polític, però això no hauria de seguir essent així, i els criteris igualitaris legals, ja en funcionament, i la revolució cultural, que és allò que més costa, han estat engegats per l’única revolució triomfant del passat segle XX. Davant d’això, els elements més cavernaris d’un patriarcat que es resisteix a desaparèixer reaccionen amb violència.
En un hospital vaig poder veure emmanillat, amb la mirada perduda del boig, a un home que havia conegut des de petit. Enganxat a una cervesa, sempre reia i deia coses sense sentit, de manera no violenta, tot i els crits. Un divendres a la nit va tornar a casa més borratxo que de costum, agafar un ganivet i va amenaçar filla i dona, després d’estomacar-les a consciència. Els veïns van acudir alertats pels crits: també van rebre cops i espentes. Dos mossos van haver-lo d’immobilitzar i endur-se’l a comissaria. La dona l’havia estimat durant trenta anys: plorava afirmant que l’havia estimat molt. Dissabte la mateixa història. El diumenge fou quan me’l vaig trobar en un llit d’hospital com un dement. Algú estrany i malalt. Tres automòbils dels mossos d’esquadra. Llums, soroll. Una casa amb les persianes avall. Van arribar i van deixar l’animal. La dona hauria de dormir de nou la nit del diumenge passat amb l’home del ganivet i la mirada estranya. Davant d’això la llei ha d’assegurar la denúncia, tenir centres preparats per tractar malalts, no permetre la tornada a casa d’un agressor, digui el què digui parents i familiars, fins que la rehabilitació no sigui una certesa, si és que aleshores la família ho permet. Si no hi ha denúncia, hi ha malaltia mental, i davant d’això l’Estat, que representa la sobirania de la comunitat, ha d’actuar amb fermesa, i ha de tenir mecanismes institucionals d’infraestructures mèdiques i sanitàries per evitar l’horror. Els costos podrien ser importants, però és precisament aquest tipus de seguretat la que l’Estat també ha d’assegurar.