La meva carta-resum als reis de l'orient.

No m’he portat gaire bé, ho admeto, un altre any m’abandono a les vostres mans per tal de ser perdonat i premiat per no res. He mentit i faltat a tots els propòsits de l’any passat, però aquest canviaré, m’he enrabiat a voltes i he cridat alguna vegada, he blasfemat en públic, i he pensat de manera deshonesta amb la veïna, els mossos m’han fotografiat (és pecat que et fotografiïn? A vegades m’he sentit com una estrella esperant les llums glamouroses dels radars. No corro, sinó que fotografien molt ràpid), he copiat, he parlat quan havia de callar, he escrit sense massa què dir, he perdut els gossos vint vegades i els bolígrafs preciosos que la Gemma m’havia regalat i el mòbil i les claus quatre-centes vegades i el cotxe un dia en un garatge i l’he bonyegat i el Roberto, el meu lloro, s’ha quedat algun dia sense pipes, a més, m’he emprenyat amb els de Telefònica perquè me la tenen jurada. Tot això he fet, i molt més. Però ho sento molt i prometo canviar si em porteu allò que us vull demanar, que és el següent (poseu atenció sobretot a les coses que afecten més a la meva persona... Gràcies):
Vull que els meus pares no es facin grans, i que la Gemma conservi la paciència que Déu li va donar per suportar-me (Pascal o Descartes si haguessin conegut aquesta demostració de la divinitat no haurien escrit tant); que els de CiU mantinguin l’Artur Mas i que el Partit Popular recuperi el mínim sentit comú perdut; que el procés de fi del terrorisme arribi a bon port, tot i els obstacles i dificultats.
Demano que els països islàmics tinguin el respecte d’occident, que això els tornarà envers el bon camí, i que Europa sigui un referent de democràcia i de drets humans.
Si no és massa demanar que la veïna del davant li portin una faldilla curta com la que té, però de color rosa i que els violents tinguin anys de condemna, que no es toleri la intolerància ni la falta d’educació o de civisme, que la salut sigui un bé per a tots els estimats.
Porteu-me també, si ho creieu oportú, una tesi acabada, millor que parli de feixisme i tingui alguna mena de sentit, un tribunal bondadós i una nova beca per anar tirant endavant.
Les paraules i idees que sovint em falten (podrien estar dins d’un nou ordinador). No vull pas que em toqui la Grossa de Nadal, però si a diferència de l’any passat no toca a tots els veïns i coneguts que tinc, potser les ungles no em queden maldestres quan descobreixi que no he comprat els números en els bars adequats. Un bar sota la seu del PSC ja me l’heu portat: gràcies.
M’agradaria també que es consolidi l’entesa i el bon president que tenim, i si pogués tenir l’aparença de la Ségoléne i incorporar algunes de les noves idees que ha destil·lat millor; que l’Aznar es quedi calb que aquella mata de cabell que llueix no li afavoreix; que en Rajoy aconsegueixi parlar sense escopir, que també em sap greu quan li passa.
Us deixaré les finestres obertes... Entreu a casa amb tota la felicitat que he tingut fins avui; una mica de més democràcia interna en les organitzacions i partits polítics; un xic més de rigor en el tractament del català, des de la nacional de JSC; si tinguéssiu a bé necessito un Bull Dog, però la Gemmeta, em diu que si el compro, em mata, així que l’haig de tenir, perquè el necessito, però sense comprar-lo. Porteu bones taronges i melons al meu pare i germà que es lleven molt d’hora perquè tot funcioni bé. Conserveu, això sí, sobretot la meva família (la Gemma i família nuclear) per l’estimació, però també perquè són bona part de la font d’ingressos del pobre feligrès que us escriu.
Per a la meva germana, un treball de recerca i per la meva mare molta força i optimisme; per a la Gemma tota la meva estimació (hòstia, com es queixarà...).
Per favor, que ningú passi gana i que en cap llar no hi falti el foc, que els immigrants deixin de ser-ho, que les putes no tinguin cap ensurt, que les famílies i persones siguin diferents, que els gays no ens siguin estranys, que ni una dona més sigui assassinada, que cap causa no justifiqui una mort, que les idees puguin ser escrites, que el color no determini, que les aparences siguin evanescents, que es declari el dia mundial del nudisme universal (tinc una magnífica finestra).
Per a Fidel Castro voldria que li deixéssiu una democràcia ben gran; per al PNV fermesa democràtica contra l’horror; per a Putín una caseta al mar on pugui retirar-se; per a Allende la memòria del seu poble; per a les víctimes de la guerra civil un record i justícia sense rancúnies ni venjances; per a Israel la superació de la ferida oberta pel terrible holocaust; per als palestins un Estat amb possibilitats; i per als Estats Units, unes eleccions urgents.
Per a en Pere, exàmens aprovats; per a en David, molta tranquil·litat i pau; per a la Núria, una agenda d’organització nova; per a l’Albert, un patinet; per a en Carles, les memòries de Bernstein; per a en Marc una biografia d’Agrippa; per a l’Ivan, unes sabates esportives; per a en Miquel, més panellets dels que vàrem comprar amb en David durant l’últim pica pica; per a l’Àngel, nits boniques a Sevilla; per a en Jordi, més temps a casa; per a l’Ori, records de Catalunya; per a en Joel, seny; per a la Magalí, un retorn; per a en Gerard, una benvinguda; per a la Vero, cap bici nova; per en Jordi, un ninot del Ronaldinho; per a la Iolanda, Ma Àngels i la Marian, el mateix somriure; per a l’Àlex, bitllets d’avió econòmics; per a en Xavier, una corbata; per a mi, un ferrari de color vermell, si us plau, d’aquells que s’obren les portes per dalt i un aparcament davant de la universitat per ensenyar-lo molt.
Moltes gràcies per tot, espero la vostra resposta amb accions millor que en paraules, que ja sabeu allò que diu en Montilla: més valen fets, que paraules.

Violència i inseguretat.

El món canvia contínuament i nous reptes apareixen. Avui, la seguretat és una demanda generalitzada a la qual les esquerres hem de donar solucions concretes. No podem procedir a partir d’una mentalitat de dretes, és a dir, només atacar el problema amb mesures de seguretat i de repressió, fet que tampoc no podem oblidar, perquè ser d’esquerres té aquestes coses: també ens importen les circumstàncies que porten a un individu a pegar i robar un altre. Això no obstant, allò que de cap manera es pot permetre, per la qual cosa cal reaccionar amb fermesa, són els assalts amb violència o els robatoris. L’empresari de Lloret de Mar pensava que l’havien matat a cops. És necessari, en conseqüència, una policia de Catalunya eficaç i una legislació que procuri el càstig adequat envers actituds tan recriminables.
Això no obstant, no podria actuar com Antoni Bassas en què molts matins ha afavorit actituds d’odi i de violència contra altres persones, i en aquest sentit cal recordar que una persona que roba o que utilitza la violència, segueix essent persona. Imaginem per un moment, que el lladre de la família Tous per circumstàncies polítiques i econòmiques decideix equivocadament entrar a robar a la casa d’aquesta gent, si això legitima un tret enmig del cap, tal com a vegades se sent en certs ambients de carrer, resulta que se’ns ha acabat o haurem liquidat una societat de drets. Tot i que haguem de patir robatoris, la solució no pot ser el tret el cap de qualsevol veí, perquè això no és el far west.
Els drets són una de les consecucions contemporànies més importants, per això les solucions les ha de donar l’autoritat competent d’acord amb una legislació acurada i rigorosa. Tenim dret a seguretat, tant per tal que no ens robin, com perquè ningú no ens dispari. Aquest ha de ser el camí, no un altre, fet que haurien de tenir en compte determinats mitjans, que només els ha faltat dir allò tan fals i cruel que “amb Franco això no passava”, oblidant que aleshores vivíem en un Estat sense drets i que en realitat els criminals potser no estaven en el carrer, perquè formaven part del mateix Estat.

Paquito

Paquito és el nom del capullo del meu germà, que ens va deixar sense escoltar aquest magnífic text el dia que em vaig casar (per què... per què... ho vaig fer! ... És broma). En tot cas, diu que les ostres són com un glop de mar salada, les seves paraules com un glop de melangia d'un dels dies en què més feliç he estat.


Valentía tardía,
de un poema no descuidado,
de un regalo extraño, de vuestro día,
echo estaba ese día,
pero pudo conmigo,
el miedo y la vergüenza.
Perdón por el retraso de solo cinco meses.

Va por ustedes.
Que siga la música.
Toda la noche, que no dejéis de bailar,
el vals del querer.
Que despertéis siempre de lado,
En la cama del mañana,
que siga la fiesta,
hasta la madrugada.

Que la boda no terminé
sin que alguien llore,
que los recuerdos sean bonitos,
como serán vuestros hijos.

Que termine el noviazgo
para emprender matrimonio,
que empiece el novio,
a la novia besando.

Que los relucientes anillos
carezcan de compromisos,
que el amor sea sincero,
como lo viene siendo.
Que el futuro soñado,
al cruzar cuarenta años
sea el pasado.

La jove del revolt (Quines coses!)

Allà vaig trobar-me-la! Jove, bella i encantadora. Tanmateix, també blanca, fantasmagòrica i pàl·lida. Portava un vestit blanc que les llums del meu cotxe van il·luminar. Vaig creure sentir el crit d’un llop. És aquest so per a l’home, quelcom que comporta la por secular d’una altra vida en el passat. Quan escoltes un llop udolar sents una terrible fredor a l’esquena. Quants dels meus avantpassats van morir sota els poderosos ullals d’aquell animal?
M’acaba de deixar la Berta. Just dos anys després de fer-me renunciar a tots els meus amics. Quan ja m’havia convertit en el millor i únic receptor dels monòlegs del seu pare i en el confident més estrafolari de la seva mare, en un submís esclau acompanyant de visites al mercat el dissabte i de botigues a les tardes, ha decidit deixar-me sense res de tot plegat.
Sense amics, sense el pesat del pare i l’adúltera de la mare, sense casa ni pàrking i només amb la meva solitud. Això sí, com a record formós m’ha incrustat unes banyes enormes i exuberants, ben plantades, endinsades dins del meu crani per fornicacions periòdiques amb el carnisser, el carter, en Pau, en Raül i en Jordi. Si ja m’ho havia de pensar amb una mare tan puta com la que tenia. Almenys, podria no haver-ho fotografiat, o haver deixat les maleïdes fotos una mica més amagades. No! El calaix de les aspirines no era un bon lloc. Menys encara amb els terribles mal de caps que em provocaven les elucubracions del seu pare sense amics amb prou paciència per aguantar-lo.
M’ha quedat una cara de tonto! Ara, fins i tot, ja que tinc la boca oberta, contemplant la bellesa de la noia del revolt. De cabells negres i d’ulls enfonsats, però plens de llum. Fent-me senyals perquè m’aturi en aquesta carretera secundària plena de bosc fosc i de llops.
Deixem-la aquí un moment. Abans vull explicar-te, a tu lector, que només a tu et tinc, més coses de la meva patètica vida. La Berta m’ha deixat palplantat en un jardí que havia estat meu, dient-me que la meva poca destresa en el llit provocava que tot m’ho mereixés. Mentidera! Si gemegava com una desesperada! No gemegava... no: cridava! I els meus pares quan m’han vist amb les maletes a la mà m’han dit: aquí no tornes!
He arribat tard a treballar. Quan li he explicat a l’encarregat, pedant i rupestre, m’ha dit que ja n’estava fart d’excuses. Excuses?
Tot em surt del revés. Me’n vaig a la casa de muntanya d’aquells que havien estat els meus sogres, i allà em trobo la jove llegendària amb tots els detalls: cabells llargs, mirada profunda i perduda i el vestit blanc i llarg, que deixa imaginar una silueta, per què no dir-ho, del tot desitjable. Encara conservava una clau de la casa dels pares de la Berta i tenia ganes de solitud. Lector no em culparàs pas per estar desenganyat amb l’ésser humà. I la jove del revolt vol que la carregui. I una merda! Perquè em doni l’ensurt del dia, jo no la penso pujar en el meu cotxe.
Però és que està plovent. Això no passava pas així. A mi, aquesta història me l’han explicada mil vegades i mai plovia. M’és igual, jo no la carrego. Que camini!
Continuo. He fet ben fet. Pocs metres després, al final d’aquella recta on l’he trobada, em trobo un revolt tancat. El terra està molt moll i com que per l’ensurt he donat gas, les rodes rellisquen i acabo contra un enorme plataner. Bé... Em sembla que no estic mort!
Merda, ara s’acosta la noia de la carretera.
Estàs bé? Més o menys, contesto. El meu cotxe està absolutament destrossat. Provo d’engegar-lo. S’engega. Em pots portar? Em pregunta. Sí, afirmo. No em queda pas altre remeï.
Perdona que no m’hagi aturat abans. Però és que he cregut que eres la jove del revolt. Encara una mica enfadada em diu: mira, doncs, que si ho fos si més no t’hagués pogut advertir. Somric, ric, em fa molta gràcia. No és un bon dia.
És de lluny i vol anar a un hotel. La convido a dormir amb mi, sense dir que intentaré no dormir al sofà. Accepta. Arribem a la casa dels meus sogres. Obro la porta. Em trobo la meva sogra fent la mixeta amb un home que no havia vist mai. Tanco. Tornem a marxar. Noia, a mi les coses no em surten massa bé. Em mira i somriu. Com m’agraden els seus llavis!
La carretera continua. Els revolts són molts. De cop sento una mà glaçada sobre el braç. Em giro. Em mira i em diu: aquí fou on realment vaig morir. Torno a mirar la carretera. Les rodes giren i grinyolen, però aconsegueixo controlar el meu cotxe. Esparverat i espantat em giro i la miro, però...

Diferències. Realitats complexes: Catalunya i Espanya.

El catalanisme polític, en bona part, com ha argumentat Joan-Lluís Marfany, ha estat construït sobre les propostes ideològiques de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba, Cambó o d’Ors, els quals edificaren una metàfora política, on demanaven respecte envers la diferència a l’Estat espanyol, i en paral·lel imaginaven una societat cultural catalana homogènia, sense esquerdes al voltant de les premisses que conformaven els registres polítics que defensaven.
Això ha creat una ficció. Per una banda, es pot defensar que la diferència des de l’Estat sigui respectada, ja que les identitats o, potser millor, identificacions són quelcom important que van molt més enllà de l’economia. La llengua, la història o el passat si no imaginat, interpretat des d’un punt de vista personal, les vivències, les costums i les tradicions són subjectes culturals que formen identificacions.
En aquest sentit una Espanya castellana és difícilment defensable sense utilitzar categories de conquesta, a més que en un terreny pragmàtic sembla ser que està abocada al fracàs. Quaranta anys de dictadura castellanista només va aconseguir la fortalesa i, fins i tot, la radicalització d’identificacions alternatives a la castellana, això és, el nacionalisme català o el basc. Per la qual cosa, s’imposa el sentit comú, les llengües, les tradicions o les costums són elements amb els quals no és possible especular, a més, de ser un patrimoni comú que s’ha de saber gestionar.
Per altra banda, la creença en una societat unitària, com si la vida en aquest territori transcorregués a partir de dos punts, o de dues identificacions, la catalana i l’espanyola, és una falsedat, no només pel mestissatge provocat pels dies i les estacions, sinó també per la multitud d’identificacions transversals i que necessàriament comporten una societat molt més complexa que aquella imaginada per nacionalistes de les dues bandes, tan sovint del tot bipolar. Identificacions de gènere, de raons d’estratificació social, de creences o de religió, i de tants altres temes.
Això de les identificacions nacionalistes, a voltes, han caigut en el mateix parany que el marxisme fa uns anys: han interpretat la societat només en raó del seu punt de vista, i després s’hauran d’adonar que els homes i les dones caminen per camins múltiples. Quants marxistes no van comprendre què passava quan per raó de la nació varen esclatar la primera i la segona guerra mundial! Els obrers de tots els països lluny d’unir-se allò que feien era matar-se a cop de fusell o de bomba. Un obrer portava un altre obrer a una dutxa de gas.
Avui, també els nacionalistes han imaginat una Espanya castellana, quan en realitat és del tot plural, o bé una Catalunya catòlica, convergent, del barça, que balla sardanes i menja botifarra i mongetes. Les dues mirades no responen a una realitat molt més complexa i difícil d’analitzar, i és que existeix qui es considera del món, qui lluita per un planeta ecològicament sostenible, qui combat per l’emancipació de la dona o d’altres dels obrers, qui se sent català o espanyol, segons el cas, tot i parlar a casa el xinès o menjar arròs quatre delícies.
És una evidència, i la pregunta és com gestionar tota aquesta complexitat a Espanya i a Catalunya, en els dos llocs, el primer pas, hauria de ser el respecte cap a la diferència i deixar d’imaginar societats unilaterals o homogènies, però també la fermesa en els valors propis: tolerància, democràcia, ordre, civisme, el català a Catalunya (tot i tenir en compte el castellà) i el castellà a Espanya (tot i que també haurien de tenir molt en compte el basc, el gallec o el català, com a llengües pròpies dins de l’Estat).